El Delta de l’Ebre

Un ecosistema de transició entre el riu i el mar. Un entorn d’aigües barrejades.  

A les llacunes costaneres i altres zones humides del Delta de l’Ebre entren en contacte l’aigua dolça procedent del riu Ebre i l’aigua marina. Aquesta barreja genera un gradient de salinitat qe varia segons la zona, l’època de l’any i les condicions ambientals.

La transició entre el medi fluvial i el marí dona lloc a una gran varietat d’hàbitats. Cada un presenta diferents graus de salinitat, on nombrosos organismes han desenvolupat adaptacions per viure en condicions canviants.

Un espai natural protegit

El Delta de l’Ebre, situat al sud de Catalunya, ocupa una extensió aproximada de 350 km² i és un espai natural protegit. El Delta constitueix un hàbitat clau per a nombrosos espècies, tant aquàtiques com terrestres. També acull una gran diversitat d’aus aquàtiques i migratòries, que hi troben zones de descans, alimentació i reproducció.

Els diferents ambients del delta —com les llacunes, els aiguamolls, les zones costaneres i els arrossars— contribueixen a crear un mosaic d’hàbitats amb una elevada biodiversitat.

La salinitat: un repte per a la vida

Adaptacions a un medi canviant.  

El Delta de l’Ebre actua com una zona de transició entre l’aigua dolça i l’aigua marina. A mesura que el riu desemboca al mar, la salinitat disminueix de manera gradual, generant ambients de salinitat fluctuant que suposen un desafiament per als organismes que els habiten. 

Les espècies que viuen en aquest entorn han desenvolupat mecanismes de regulació interna, que els permeten tolerar importants variacions de salinitat. Algunes són capaces de viure en un ampli rang de salinitats, mentre que d’altres es desplacen entre ambients d’aigua dolça i marina al llarg del seu cicle vital.

És el cas de l’anguila europea (Anguilla anguilla), una espècie migratòria, que neix al mar i passa bona part de la seva fase de creixement en aigües continentals abans de tornar al mar per reproduir-se.